The Sunday Drivers, Sala Apolo, 30 d'Octubre

Amb el temps just per veure una sola cançó dels teloners, varem entrar a una Sala Apolo bastant plena. He de reconèixer que darrerament sempre me bot els teloners, ja no tenc paciència per veure propostes noves? Esper que no sigui això, tenc l’excusa de que estic d’exàmens per justificar-ho! Així després de veure un estrany grup format per dues guitarres i un violí, arribaren els nostres conductors “domingueros”. Amb els primers acords del seu nou hit ( Hola ) To See The Animals ja es guanyaren al públic. Van començar el concert tocant bàsicament cançons del seu darrer disc The End of Maiden Trip: Passing You By, Guerrilla, Everything Reminds Me of You, My Plan, I, A Miracle, Specially, So What,…

La veritat es que quan vaig veure que eren sis em va estranyar un poc. Però es que toquen un munt de instruments! Tres guitarres, teclats, sintetitzadors.. fins i tot van sonar maraques. I es així com embelleixen el seu so i les seves cançons de senzillesa pop. Poc a poc van anar tocant els seus grans èxits que van fer vibrar tota la sala com Do it, Often, Love Our Love o una èpica On My mind. Estic segur de que van deixar content a tothom perque van tocar quasi 2 hores. Després dels bisos aparegué en Jero, el cantant, tot sol per cantar The End of Maiden Trip, la darrera cançó del nou disc. La típica cançó a la qual ningú arriba, va dir, i la veritat és que té raó. Seguidament tocaren una versió dels Beatles, In My Life, farts com estan de que tothom els hi demanin si tant lis agraden. I es no només sonen a Beatles, sinó que la seva veu té certa similitud amb la de John Lennon. Les darreres cançons que sonaren foren Sing When You Are Happy, Little Heart Attacks i Rainbows of Colours.

Gran nit de pop de dolces melodies que deixar clar que son, juntament amb The Unfinished Sympathy, de lo milloret d’aquest país en quant a pop cantant en anglès. I el seu darrer disc, que ja en parlarem, una delícia.

Greatest Hits de Foo Fighters

Dia 3 de novembre surt a la venda els Greatest Hits de Foo Fighters. És el primer grans èxits de la banda, que arriba als 14 anys, amb 7 discs publicats. Avui en dia no sé si té molt de sentit publicar un gans èxits, quan tothom es pot fer les seves pròpies llistes a l'ordenador. L'atracció del disc és que inclou una nova cançó, Wheels. I la pregunta és, mereix aquesta cançó estar en un grans èxits, està a l'altura? Ido la veritat és que es un temasso, molt potent. Les cançons que inclou son les següents:

1. All My Life
2. Best Of You
3. Everlong
4. The Pretender
5. My Hero
6. Learn To Fly
7. Times Like These
8. Monkey Wrench
9. Big Me
10. Breakout
11. Long Road To Ruin
12. This Is a Call
13. Skin And Bones
14. Wheels
15. Word Forward
16. Everlong (Acoustic)
-
Wheels:

Nirvana - Bleach (1989)

Dins la febre actual de remasteritzacions no es salva ningú. Ni tan sols Nirvana. I és que el 3 de novembre, en motiu del seu vintè aniversari, es reedita Bleach, el seu primer disc. Va sortir publicat el 15 de juny de 1989 i aquell dia va començar la dècada dels 90 (musicalment parlant).

Però d’on sortien Nirvana? Per començar no eren ni de Seattle, tot i ser els màxims exponents del seu so, el grunge. Eren de Aberdeen, un poblet pescador situat a 133 Km de Seattle, al mateix estat de Washington. Amb poc més de 16.000 habitants d’allà només havia sortit un altre grup rellevant, The Melvins. En aquella època tot grup que s’iniciava a la ciutat passava pel segell independent Sub Pop. Així que en Kurt va reservar als seus estudis per a gravar, dient que Dale Crover, dels Melvins, tocaria la bateria amb ells. Degut a que els Melvins tenien renom, el productor Jack Endino va acceptar la proposta, que no era molt prometedora: un grup d’adolescents de poble que no tenien ni nom pel grup. Així que gravaren un senzill: Love Buzz, una versió del grup holandes psicodèlic dels 70 Shocking Blue, acompanyat de Big Cheese. Després d’uns mesos de lluita van aconseguir també un contracte per gravar un LP. Així que el 24 de desembre de 1988 es plantaren als estudis i en sis dies van enllestir la gravació i les mescles. Només van invertir 30 hores, les quals van costar 606,17 $. Ho van pagar gràcies a un tal Jason Everman, qui a canvi va sortir als crèdits com a guitarrista, tot i que no va tocar res. I també va sortir a una portada per a la posteritat.

El disc és molt cru, amb un so molt grunge. El més grunge de nirvana segurament. En Kurt Cobain afinava les cordes un semi to més greu per sonar més dur. El riff de la primera cançó, Blew, és pur grunge. Segons diuen, en Kurt deixava les lletres per l’últim minut, i la veritat és que són bastant senzilles. Qualcunes parlen de com es va a afaitar (Floyd the Barber) i acaba assassinat, d’altres de que no hi ha pati a l’escola (School). Històries de la seva vida a Aberdeen. Però no tot era grunge a Nirvana. N’hi havia una que destacava per la seva senzillesa pop, i que després es va fer famosa a l’unplugged de l’MTV. Que hi feia una cançó de REM en un disc de grunge? Es tracta de About a Girl, la qual feia empegueir al propi Kurt, pensant que era massa comercial. I es que en Kurt era un gran admirador dels Beatles i les seves melodies. Però el productor es va empenyar en ficar la cançó, tot i les dubtes d’en Kurt. També destacava la bona adaptació de Love Buzz. D’altres parlen de l’odi a un mateix (tema molt recurrent per Nirvana i el grunge) o les drogues, com a Negative Creep mentre que Scoff parla de com els pares d’en Kurt no creien en les seves aspiracions musicals.

Bleach és sens dubte el disc amb més èxit de Sub Pop, i ha venut més de 1,7 milions de còpies. Les modestes vendes inicials es multiplicaren després del Nevermind, quan el grup va agafar una altra dimensió. Però d’això en parlarem un altre dia.

SCHOOL i FLOYD THE BARBER



ABOUT A GIRL – La cançó pop de Bleach

Els conductors "domingueros"

La setmana que ve visita Barcelona The Sunday Drivers. Són d'aquests grups que quan veig que visiten Barcelona, prob d'escoltar-los a veure que tal. I evidentment m'han agradat. Venir de Toledo, cantar amb anglès, i fer un rock clàssic que sona a Beatles pels quatre costats no deu ser fàcil. Per tant si han triomfat és per que són bons. Tan bons com per fer cançons que no em puc treure del cap, com aquestes dues. Són del disc amb el qual es van donar a conèixer el 2004, Little Heart Attacks. I des de llavors no han deixat de facturar bones cançons.

On My Mind + Often

L.A. - Heavenly Hell (2009)

Delikatessen. Així és l’infern celestial que ha preparat L.A. Una delícia.

La història d’aquest grup és la història d’en Luis Alberto Segura (L.A.) que és sens dubte el Dave Grohl mallorquí. Curtit durant anys a les bateries de grups mallorquins com Glycerine, The Nash o Valendas, anava fent les seves gravacions casolanes que poc a poc es van anar convertint en el seu projecte paral·lel: L.A. Després de gravar 3 discos, un d’ells doble, i patejar-se tots els bars de Ciutat com el Blues Ville o el Harlem va decidir centrar-se en L.A. i gravar, ell tot sol i poc a poc, el seu nou disc. Va formar una banda totalment mallorquina i li va arribar la oportunitat de la seva vida: fitxar per Universal.

El resultat és excepcional. Si alguna cosa té l’indie-pop és que les cançons entren a la primera. I les d’aquest disc ja no en sortiran, del meu cap. Unes cançons intimistes que recorden a The Shins, Sexy Sadie ( inevitable), Rem o a Death Cab For Cutie. També als Foo Fighters més acústics. El disc comença amb Crystal Clear, una cançó que parla sobre els dubtes que sempre ens envolten. Un avís del que ens ve damunt. Melodies, guitarres acústiques i un toc d’electronica. Perfect Combination, Close To You, Elizabeth, Evening Love. Parlen d’amor, de relacions, de sentiments. Totes semblants però distintes alhora. Senzilles però molt ben adornades. I molt bones. Sens dubte la revelació de l’any.

Hands_acústic



Elizabeth_acústic

Pearl Jam - Backspacer (2009)

Per banyasegol:


Pearl Jam ha tornat a aparèixer en el panorama musical amb Backspacer. Un disc de curta duració –tan sols 37 minuts- on es continua el camí començat amb l’anterior Pearl Jam , també conegut com Advocat pels seus seguidors en motiu de la seva portada.

Es segueix la línia de les cançons rockeres que destil•len aires ramonians o whomaníacs en la primera part del disc. Així tenim temes com Gonna see my friend o Got Some, dues cançons que parlen de les drogadiccions però que estan radicalment oposades. En la primera es remarca la importància de l’amistat i de la confiança en les persones properes per sortir del món de la droga; en la segona és l’Eddie Vedder que fa el paper de camell i ofereix la droga impossible de negar, el ROCK.

També s’inclou en aquesta part del disc el single The Fixer, una cançó pop que mostra una actitud completament diferent cap a les coses de la vida que la mostrada en els Pearl Jam de principis dels 90. Si en aquell moment el sentiment era d’un pessimisme total, ara és: Ei! Podem arreglar-ho si ens hi posem. Potser sigui degut al clima d’esperança que viuen els Estats Units després del període Bush.

En la segona part es succeïxen els temes amb un tempo més relaxat –excepte en Supersonic- on hi ha temes prescindibles com Speed of Sound ,amb un començament terrible, o The End, una cançó amb l’Eddie Vedder com a únic protagonista que no té gens ni mica de vida i amb un final abrupte que no em convenç gens ( a on estan els grans finals de disc de Pearl Jam com Indifference del Vs o Release del Ten??).

Tot i això hi ha grans temes com Just Breathe, que mostra l’herència del passat de l’Eddie pel seu pas per la BSO de Into the wild (recomanada a tothom); Amongst the waves , una cançó amb esperit Given to fly i a on es cerquen les pujades i baixades d’intensitat com si fossin les ones de la mar; i Force of nature, un tema que té la sonoritat pròpia dels Pearl Jam.

Pel que fa a l’aspecte gràfic, es troba també a faltar l’entusiasme que aportaven en els seus treballs, com la portada de l’ovella cabrejada mossegant la tanca del Vs , el currat empaquetat del Vitalogy en un tractat mèdic de l’any de la picor o la composició fotogràfica del No Code. Abans era el baixista del grup Jeff Ament que composava la majoria d’aquest material artístic i ara està delegat en altres persones. Aquesta volta ha estat Tom Tomorrow que ,agafant imatges reals tals com l’imatge del suïcidi d’una dona o el cartell del mag dels esperits Thruston, ha traslladat a dibuixos.

AMONGST THE WAVES

PEARL JAM I RONNIE WOOD A LA GIRA DE PRESENTACIÓ DEL BACKSPACER TRAIENT-SE UN ALL ALONG THE WATCHTOWER DE LA MÀNIGA

Cada dia és Fira del Disc al Carrer Tallers

Per banyasegol:

Seguint amb els cd’s que vam agenciar-nos en la nostra excursió matinal de dissabte, vaig trobar-ne tres que durant la meva vida he escoltat mil vegades però que encara no tenia materialment –tan sols espiritualment dins l’mp3 jejeje-.

Aquests han estat els resultats de la meva particular caceria:

Foo Fighters - Echoes, Silence, Patience & Grace. Darrer disc dels Foo Figthers (si no tenim en compte els greatest hits tret recentment) i que ja ha estat comentat a n’aquest blog. Veure enllaç.

Blind Melon- Nico. Disc dels descarts, versions i rareses d’estudi que van treure poc després de la mort de Shannon Hoon, el cantant de la banda. Un disc que respira tristesa i dolor en moltes de les seves cançons i que sembla cuadrar perfectament amb els durs moments que passava el grup. Destaca Soul One, on Shannon Hoon arriba a un registre màgic i a mi em fascina Life ain’t so Shitty.

Platero y tú- 7. Un dels millors discs de la banda que deixa la porta oberta a més estils i temàtica que no el rock de litrona –sense desmerèixer a aquest tipus de rock!- i que conté cançons que han arribat a ser molt populars com Alucinante o Al Cantar (immensa).

En resum, cada dia és fira del disc al carrer Tallers.

PLATERO Y TÚ


BLIND MELON


BANYASEGOL

Una volta pel carrer Tallers

Avui dissabte, els dos humils creadors d'aquest bloc hem anat a voltar pel carrer Tallers. En teníem ganes. Feia temps que no hi anàvem. I a partir d'ara hi anirem més sovint. Perquè això de mirar cd's enganxa.

Avui he tornat amb dos discs davall el braç.

Alice In Chains - Dirt. Sort de la tornada d'aquest grup. M'havia resistit molt a iniciar-me dins el grup més metaler i fosc del so de Seattle. Però una vegada he tastat el seu Dirt o Jar of Flies m'he rendit a la seva excel·lència. Cançons com Would? t'arriben fins als ossos.

The Unfinished Sympathy - Avida Dollars: Sens dubte un dels discs que més he escoltat enguany. Pura melodia, acompanyat de bones guitarres i la veu dolça de n'Èric Fuentes. I conté per a mi la cançó de l'any: Homedrunk, amb una tornada genial. Ja tenc ganes de veure aquest grup de Barcelona

L.A.: Indie-pop d'alta definició

Ahir era dimarts 13. Un mal dia pels supersticiosos, un dia com qualsevol altre per a la resta de mortals. Segur que els primers no li auguren bon futur a L.A.

I es que ahir va sortir a la venda el quart disc d’aquesta banda, el diamant en brut que guardava Mallorca. Indie pop en vena. Si han fitxat per Universal, i han treballat amb en Nick Didia de productor (mà dreta d’en Brendan O’Brian) serà per qualque cosa. El disc (que ja està penjat a l’Spotify) es titula Heavenly Hell, i promet molt. Aquest és el seu primer single: Hands.


Hands

L.A. MySpace Music Videos

El retorn d'Alice in Chains

Nou disc d’Alice in Chains, nou disc de Pearl Jam,… qualsevol diria que som a principis dels noranta, quan Seattle era la capital mundial de la música, i no al 2009. I es que el retorn d’Alice in Chains segur que no deixarà indiferent a ningú. He de reconeixer que és la banda que menys he escoltat de la moguda grunge, però se m’alegra la cara de pensar que torna un grup de Seattle.

Tornen 7 anys despres de la mort d’en Layne Staley, el seu cantant, i el canvi de cantant sempre és una prova de foc per als grups que hi passen. I encara més si el teu cantant era una de les millors veus dels 90. Alguns grups ho passen amb nota (cas d’AC/DC) i d’altres no (Queen). El nou cantant és en William DuVall i si bé ja porta algunes gires amb ells, aquest es el primer cd en que participa. Es titula Black Gies Way To Blue. Pel que diuen no embruta el renom de la banda, que es l’unic que es pot exigir, perque no crec que ningú esperi una obra mestre quan porten 14 anys de silenci musical.

Com a curiositat: el disc inclou una cançó dedicada a nen Layne, on participa n’Elton John com a pianista.

Així sonen els Alice in Chains del segle 21:

Berri Txarrak - Payola (2009)

Payola és el nou disc de Berri Txarrak. I vos demanareu que vol dir? Es una paraula americana (pay for all) que significa suborn. Fa referència als regals i les pressions que exerceixen les discogràfiques a les ràdios per a que fiquin les seves cançons i en parlin bé. La qual cosa és delicte. Aquesta és la misèria que ens envolta, que no ocorre només a la música, i contra la qual Berri Txarrak protesten en aquest disc. Un disc per cert molt punk, molt cru, i molt directe com ja havíem anunciat.

Comença de forma endimoniada amb dues punyalades seguides com son Folklore i Gure Dekadentziaren Onenean. A la primera cançó es pot escoltar en Tim McIllrath de Rise Against. Això es degut a que el disc el van gravar a Chicago i en Tim no va dubtar en passar-se a col·laborar, però només va gravar cors d’un parell de cançons. Que ningú esperi una altra Denak Ez Du Balio. Així i tot fa molta gràcia escoltar en Tim cantar en euskera.

A continuació ve un autèntic himne: Maravillas. Tracta sobre una al·lota de 14 anys que visqué a Navarra durant la Guerra Civil. Un dia anaren a cercar a son pare, i ella digué que si se l’enduien ella també hi anava. Tristament la van violar i matar. I es que la memòria històrica és una de les banderes d’aquesta banda tant compromesa. La tornada és molt bona, tot cantant “Nafarroooa !!!” al final de la cançó. Altres cançons destacables són la ràpida Achtung!!!, la rítmica Payola o la tambè immediata Hasi Eta Bukatu. Les cançons més lentes tenen un aire stoner com son Dortoken Mendean o Paperezkoa

Definitivament s’han assentat com a trio i tenen un so propi. Tot i que els seus discs sempre son diferents (Libre© era més proper al metal, Jaio.Musika.Hill era més rocker i melòdic, i aquest Payola és més punk) mai han deixat de sonar a ells mateixos. Sens dubte una de les millors bandes a nivell estatal i que tot i cantar en basc tenen un gran èxit internacional, com demostra el seu recent fitxatge per Roadrunner. I es que el llenguatge del rock és universal.
-
Folkore

-
Maravillas

Billy Talent – III (2009)

Com si dels mateixos Led Zeppelin es tractessin, els canadencs Billy Talent van titulant els seus discos sense títols, numerant-los amb números romans. I de mateixa manera que Page, Plant, Bonman i Jones en el seu moment, Billy Talent s’enfrontaven a la pressió de superar un gran segon disc, el II.

Des de la primera cançó esta clar que el que sona és Billy Talent, els riffs característics de guitarra de Ian d’Sa i la no menys peculiar veu d’en Ben Kowalewicz. Però tot i així qualque cosa ha canviat... no son tan agressius com abans, se’ls veu més calmats, menys punk i més rockers. On son aquells crits que feien que fins i tot costés escoltar-los ? Segurament part de la culpa la té Brendan O’Brian, reputat productor que ha treballat amb Pearl Jam entre d’altres, que els hi ha produït aquest disc. Fins i tot a Diamond On A Landmine es permeten el luxe de emular a The Police. El disc comença amb Devil on My Shoulder, una cançó 100% Billy Talent, bon riff i bona tornada. El segueixen un mig temps deliciós anomenat Rusted From The Rain, on parla de la ruptura d’una parella, i una gran cançó anomenada Saint Veronika, basada en el personatge de Veronika decides to die de Paulho Coelho. A la cançó, la protagonista no aconsegueix suïcidar-se i mentre està en coma a l’hospital se’n dóna compte de que hi ha molts de motius per viure. La lletra d’aquest tema es excepcional i per a jo és la millor cançó del disc.

El bon nivell és manté amb Tears Into Wine, per a continuació sensibilitzar-nos amb la balada White Sparrows, on parlen de la pèrdua de l’amada a causa de la mort. A mesura que passen les cançons, ens n’adonam compte de que si be ha baixat l’agressivitat, ha millorat la melodia, si bé és cert que és un disc bastant monòton i lineal. Jo crec que aquest disc els obrirà moltes portes, tot i que de moment em seguesc quedant amb el II. Però també he de dir que a cada escolta el disc millora.

Aquest passat estiu s’han embarcat en una de les gires de l’any, fent de teloners als mateixos Rancid i Rise Against pels Estats Units.

-

-

Fira del Disc a Barcelona

Ahir vaig anar a la VIII Fira del Disc a Barcelona amb el meu amic Ximo. La fira presentava algunes novetats, començant per la ubicació, canviant el Palau Sant Jordi ( massa gran per la fira i massa allunyat de la ciutat) per l'estació del nord ( molt més acollidora ). La veritat és que més que fira del disc s'hauria de dir fira del vinil, ja que la presencia de CD's es testimonial, reduïda a singles i rareses. També es trobà a faltar música en directe, suplida per altaveus on no deixava de sonar "La escoba", dels Sirex, que eren allà firmant el seu llibre.

"Si yo tuviera una escoba... quantas cosas barreria"

La qüestió es que tant en Ximo com jo vam sortir d'allà amb dues joies en forma de vinil. Jo, el IV de Led Zeppelin. Ell l'Sticky Fingers dels Rolling Stones, però amb la portada espanyola, ja que la dels texans va ser censurada i canviada per un pot ple de sang amb dits. La veritat no sé perquè es va censurar, pareix més forta l'edició espanyola.

-

-

Green Day, Palau Sant Jordi, 1 d'octubre

Un grup imprescindible per tots els que hem passat l'adolescència darrerament, el que no sabia es que els actuals adolescents tambè els adoraven. La generació Fisica o Quimica ocupava les primeres linies d'un concert que va començar molt prest. A les 8.20 ja sonava The Song Of the Century. No se si per l'hora o per la desconeixença dels teloners ( no hi havia millors grups per dur que Prima Donna ?? ), al començament del concert el Palau estava mig buit. Però poc a poc es va anar omplint a mesura que avançava el concert, o millor dit el show.

I es que Green Day ja no fan concerts, fan espectacles. Focs artificials, flames, pistoles d'aigua, de paper higiènic, fins i tot de camisetes ! En Billie Joe Armstrong quasi no va tocar la guitarra a la primera part del concert i no va deixar de mourer's, i de fer cantar el públic a base de eooos!! ( qui n'hi va haver massa pel meu gust) i fent-los pujar a l'escenari. Fins i tot ens va deleitar amb un "calvo".

Musicalment el concert es va dividir en dues parts. La primera, bàsicament amb cançons del darrer disc: 21st Century Breakdown, Know Your Enemy, East Jesus Nowhere, The Static Age ( amb solo de saxo inclòs )... Per a jo la part més avorrida perquè les aquestes cançons no m'han enganxat. Tambè intercalaren cançons de l'American Idiot com Holiday, St. Jimmy o una Boulevard of Broken Dreams que van aturar en sec per culpa d'un individu gat que la liava.

Però lo bo va començar després. En Billie va agafar la seva antiga telecaster, plena de ferratines, per començar a cantar els seus antics hits: Hitchin' A Ride, Welcome To Paradise, When I Come Around ( autèntica sorpresa agradable dins el seu setlist), Brain Stew... Per a Longwiev van repetir el que venen fent durant la gira, de fer pujar qualcú de l'escenari per cantarla. Va pujar una al·lota que tot d'una se li va tirar als morros a nen Billie Joe! La jugada lis va sortir millor que a Madrid, on la gent que pujava no se la sabia. La nina va demostrar saberse moure damunt de l'escenari tot i cantar bastant malament. I a continuació una gran traca amb Basket Case, She i la divertida King for a Day, amb la qual van sortir a l'escenari amb unes pintes super horteres.. Va ser dels moments més divertits de la nit. Finalment amb 21 Guns i American Eulogy van arribar els bisos.

La nit es tancava amb una imprescindible American Idiot i Minority ( amb acordeó i tot). Però encara quedava més, perquè va entrar tot sol en Billie Joe, guitarra acústica en mà, per a cantar una èpica Good Riddance ( Time of Your Life).

Molta gent els pot criticar dient que són uns venuts i que es dediquen a fer el pallasso damunt de l'escenari. Jo personalment preferesc això que no que es limitin a tocar les cançons i s'en vagin. Si bé es cert que si no haguessin aturat tant les cançons per fer tonteries n'hagessin pogut tocar moltes més. Potser no va ser un gran concert, però si un gran espectacle. Si el que volien era que la gent s'ho passés bé, ho van aconseguir sobradament.

-