Encara tenc els pèls
de punta recordant l'espectacle viscut dijous passat a l'Estadi Olímpic de
Barcelona. El Boss és el puto amo! 62 anys i en plena forma, concertasso de 3
hores i 29 cançons! Tenc la sensació d'haver assistit al concert d'estadi
definitiu, on tot està pensat per a que les 55.000 persones gaudeixin de cada
segon de l'espectacle. “Què difícil ha d'esser connectar amb tota aquesta
gent!” és lo primer que penses, però que fàcil que ho fa en Bruce. Tot són
detalls: quan parla en català, quan dedica Jack of all Trades als indignats i
al moviment 15M, quan puja una nina petita a l'escenari a cantar l'al·legre
Waiting on a Sunny Day, quan es beu encantat la cervesa que li ofereixen o quan
recull un cartell del públic en forma de petició (Talk to me) per ensenyar-la a
la banda i tocar-la acte seguit. Però sobretot, és nota que la persona de
l'estadi que està gaudint del concert és ell mateix, i això és el que transmet
a tot el públic.
La E Street Banda estava enxufadíssima, amb un Jake Clemons, nebot de
l'anyorat Clarence, complint a la perfecció. En Bruce, totalment hiperactiu,
d'una banda a l'altre de l'escenari (sort de les pantalles gegants, per a poder
seguir-lo). I les cançons van caure una darrera l'altre, sense donar descans
entre tema i tema. La primera part del concert, més centrada en els nous temes
de Wrecking Ball, que s'ha de dir queden empetitis devora els clàssics. I molt
de tema nou per a mi que no coneixia, però que vaig gaudir de descobrir: una
Murder Incorporated bestial amb guerra de solos inclosa o aquesta Prove it All Night
amb intro de solo d'en Bruce que encara me posa la pell de gallina. Les
festives No Surrender, Out in The Street o You Can look (But You Better Not
Touch) van sonar beníssim, i l'elèctrica Johnny 99 va ser de les que més vaig
agrair.
Però per al final mos tenia reservada una traca de clàssics difícilment
igualable per cap altre grup. Una sentida The River, la festiva Hungry Hearth,
The Rising i Thunder Road, on em vaig emocionar totalment quan en Bruce mos
cedeix l'honor de cantar l'estrofa "Show a little faith, there's magic in
the night...". I finalment, una tanda Born in The USA - Born to Run -
Bobby Jean - Dancing in The Dark i Tenth Avenue Freeze-Out que recordaré
sempre, sobre tot amb l'emotiu homenatge a la ultima al big man.
He de reconèixer mai havia estat massa fan d'en Bruce i que vaig comprar
l'entrada per allò de que és un grup que s'ha de veure almanco un pic a la
vida. Però uns mesos descobrint la seva discografia i un concert antològic com
el de dijous m'han fet convertir a la fe springstiniana. Esper tornar-mos a
trobar Bruce!